El "Ja sóc aquí!" de DOMÈNEC FONT

El darrer cop que vaig parlar amb en Domènec Font va ser en acabar una de les conferències del cicle "Geografies del pensament contemporani" que va dirigir al Caixaforum de Montjuïc. Algunes vegades havíem coincidit a l'hora de dinar al restaurant que hi havia a Art Santa Mònica, al final de les Rambles, just davant de la Universitat Pompeu Fabra.

Em va dir que s'havia instal·lat. Em vaig quedar amb les ganes d'anar-lo a veure per parlar amb ell de l'actualitat, del significat de “ser revolucionari” i d'aquells anys en que vàrem compartir partit i ideologia.

Vaig saber de la seva malaltia per la Júlia i detalls del seu enterrament per la Consol Casals.

http://www.domenecfont.net/

Durant la “reforma política”: 1977...

"Se participa que el dia 6 de Marzo actual a las 12,15 horas se celebró un mitin en la Sala Villarroel... bajo el tema “LA LLUITA POPULAR POR LA AUTONOMIA” en lengua catalana...”

Amb aquest encapçalament, el Cap Superior de la Policia de Barcelona comunicava al Governador Civil el míting de l'Organització Comunista d'Espanya- Bandera Roja (OCE-BR) on van participar-hi unes 600 persones, segons la policia, i un miler, segons la premsa.

Arxiu Pep Martínez Barceló

Aquell diumenge la Sala estava abarrotada amb Banderes Roges i Republicanes. L'OCE-BR es donava a conèixer. Fins aleshores la seva participació a les lluites obreres i populars es feia des de la clandestinitat, com la resta de partits antifranquistes. La Reforma Política estava en marxa però encara no havien legalitzat ni el PC ni el PSUC. L'ambient era tens i, alhora, esperançat.

- Joan Oms va inicià l'acte i també va fer el parlament final. Va explicar que Bandera no es presentaria a les Eleccions i que impulsaria el Boicot.

- La següent intervenció va ser la de Domenec Font. Brillant. Va brodar en tres actes la lluita Nacional de Catalunya i diferencià les reivindicacions populars de les de les classes acomodades.

- Tot seguit, Pep Martínez parlà de la lluita als barris i de trencar la lògica del capital (Socias, era l'alcalde) i tractà de les lluites populars i del poder municipal com dos nivells diferenciats.

- En Ferràn Fullà parlà de la situació política i de la lluita pel socialisme conquerint un règim democràtic a fi d'obrir el marc d'intervenció obrera i popular. 

Es van llegir adhesions d'altres partits d'esquerres, d'Avanguardia Operaria (Itàlia) i de Ruptura per al Comunisme (Suïssa). Es va acabar cantant els Segadors i la Internacional. Va tancà l'acte En Joan Oms.

“... el acto más bien consistió en la presentación pública de la OCE-BR, con normas para actuaciones sucesivas, entre las que no es clara la de boicotear las proximas elecciones, si bien parece desprenderse que ello estaria condicionado a que dicha Organización pudiera infiltrar a sus miembros en alguna lista electoral de forma encubierta con el propósito de ocupar puestos en estamentos políticos, aconsejando de momento un compás de espera.”

Aquesta és la curiosa interpretació que la policia va trametre al Governador Civil.

Un cop acabat l'acte els actors es reuneixen per fer-ne una valoració. Dels quatre participants, al meu entendre, va destacar l'impacte i la força de la intervenció de Domenec Font.

La lliçó d'En Domènec
En Domènec ens explicà com havia preparat la seva intervenció. Se la va plantejar com si actués en un teatre: l'escrit l'havia memoritzat i l'havia dit davant d'un mirall. En Domènec donava molta importància a la imatge i a l'expressió corporal. La seva exuberància i pujades de to, que tot sovint emprava, van convertir-la en una exposició clara, ben dita i ben representada. Va emprar les paraules i el cos. Jo vaig improvisar a partir d'unes notes que portava escrites però des d'aquell dia vaig tenir molt present la lliçó d'en Domènec que he recordat molts cops quan he tingut que parlar en públic.

Un mes després: 14 d'abril de 1977 

Aquell 14 d'abril era el 46 aniversari de la proclamació de la 2ª República. La policia va ocupar el centre de Barcelona. Els fets més destacables es van produir a mitja tarde quan unes 500 persones es van concentrar, a les vuit del vespre, a la Baixa de Sant Pere davant dels locals de la Penya Cultural Barcelonesa on estava previst el míting: “Per la República i l'Autonomia”, amb parlaments de Joan Casanelles, Josep Maria Poblet i Ferran Fullà. (En Ferran Fullà l'havien detingut el dia anterior amb en Joan Oms per repartir propaganda sobre la jornada).

17 d'abril de 1977: Per la llibertat d'expressió

Ja soc aquí!
Ja sóc aquí ( sis mesos abans que Tarradellas) cridava en Domenec a la Rambla de Canaletes. Ho feia amb posat ferm, veu forta i clara. Com un actor.

Aquell diumenge 17 d'abril de 1977 les Rambles eren plenes de gent, parades de propaganda i de policia. En Domènec travessà la Rambla i un desplegament de “grisos” que custodiaven a dos detinguts que amb parsimònia i sense presses recollien una taula amb propaganda clandestina. Volien fer temps, esperaven, volien que els veiessin.

La Consol i el Pep estaven convençuts, contents i emprenyats, alhora. Quan veuen en Domènec es miren i... respiren!. Ell, decidit, es posà darrera aquella taula presidida per una llarga bandera republicana penjada entre els arbres, saluda els seus companys i pegà un cop fort sobre la taula amb els punys tancats: Ja soc aquí!. Mira, desafiant, al cap de la policia. Els números dels grisos quiets i al seu cap, els ulls li surten, fa cara d'espant i de sorpresa. No entén res!.

La Consol i en Pep, parsimoniosament, com un objecte de culte, despengen la bandera, es miren i dubten en si plegar-la o irrompre corrent Rambles avall. No es mouen. Quiets, i a poc a poc, la pleguen. Aleshores, els tres (Domenec, Consol i Pep) s'agafen les mans, es senten lliures i satisfets. Tot seguit, sota la mirada de la gent que s'havia apropat a veure l'espectacle, els tres són emmanillats i traslladats a la Comissaria més propera i, al cap d'unes hores, a Laietana.

Una mica més avall hi havia una parada de les Joventuts de Bandera i també es tenia que deixar detenir algú i... finalment va ser la Maricarme Garcia que amb els anteriors va fer el mateix recorregut de la Comissaria de Nou de la Rambla a la de Laietana.

LA VANGUARDIA de 20 d'abril de 1977 informa de les detencions

La celebració del 14 d'abril, en record de la 2a República i per la seva restitució, ja no serà més una cita unitària de l'esquerra antifranquista. Pocs dies abans (el dia 9) havien legalitzat el Partit Comunista d'Espanya; el PCE i el PSUC acceptaran la Monarquia i la bandera espanyola. Aquella bandera republicana plantada a les Rambles tenia doncs una significació clara i precisa. No calien paraules, la tricolor ho deia tot.

Les accions eren pensades i debatudes abans de dur-se a terme. Els fets del diumenge 17 d'abril de 1977 eren la plasmació d'una decisió: fer-se detenir per la policia per fer patent la manca de llibertat d'expressió i la repressió, exigir la llibertat de camarades detinguts: Joan Oms i Ferran Fullà i, alhora, expressar que hi havia molta gent que no renunciava a la República. A la taula, a més, de l'esmentada bandera republicana hi havia follets i cartells exigint llibertat dels detenguts.

La Consol era d`Universitat (Facultat de Química) i, a més, era filla del degà del Col·legi d'Advocats; en Domènec era conegut al món de l'espectacle i la cultura i, a més, era el “BR” de l'Assemblea de Catalunya i, en Pep, líder del Moviment Ciutadà (Nou Barris) ja l'havien detingut en altres ocasions i, sabia de què anava. Es va decidir l'hora de la cita i...en Domènec va arribar tard, per això la Consol i en Pep estaven emprenyats. Tot plegat, el successos d'aquell 17 d'abril ens diuen de l'entrega a la lluita dels antifranquistes i, entre ells d'En Domènec i... i del: Ja soc aquí!

35 anys després: febrer de 2012

Durant un dinar amb la Consol Casals recordàvem aquells fets. La Consol els recordava amb detall. Jo, en Pep, havia oblidat els detalls.

Cuerpo a cuerpo, el darrer treball de Domènec Fonescrit, escrit sent conscient de la seva malaltia, és  “una radiografia de la cultura contemporània, del cinema que inscriu el cos en la seva pròpia cal·ligrafia” segons Miguel Morey. “El caràcter pòstum de Cuerpo a cuerpo el converteix en el testament fílmic de l'autor”, afegeix Morey. (LA VANGUARDIA. Culturas 535, de 19 de setembre 2012). 
 

La meva impressió és que en Domènec sempre va ser un revolucionari. El seu darrer escrit, amb la paraula i el seu cos, ho corrobora.

L'única imatge que disposo d'en Domènec Font dels anys 70 del segle passat no és bona. No obstant això, no m'he resistit a posar-la

Pep Martínez Barceló

Barcelona, 30 de setembre de 2012